Són moltes les raons que porten a algú a començar a córrer. Salut física, salut mental, amics, llibertat, superació personal, edat, competició, nous reptes, la possibilitat de conéixer gent, pertinença a un club o associació, etc.

Mai he sigut una persona especialment esportista, el meu ha sigut més la lectura, les pel·lícules, l’escriptura i la música (festivals de metal i hard rock, per favor), una mica de senderisme però poc més. La meua parella Óscar va començar en això del running fa més de 20 anys, primer asfalt i després muntanya i en cap moment se’m va passar pel cap que això fora una cosa divertida o un activitat mínimament atractiva per a la meua persona o interessos, i ara ací estic 20 anys després, sent membre del club UTMAC, escrivint articles sobre trail running i sent part de l’equip organitzador d’Ultramediterrània. I el que és més, entrenant 6 dies a la setmana, 3 dies força i funcional i altres 3 dies corrent i amb alguna carrereta local pel mig (màxim 10 km).

Durant tots estos anys havia sigut la típica xica, com moltes altres més, que sol acompanyar a la seua parella a les carreres, esperant en meta durant interminables hores. Caps de setmana i viatges organitzats entorn a carreres, que cert és ho fas de bona gana si veus gaudir a qui vols i desitges compartir èxits i alegries. Mai va suposar un problema per a mi, fins  que en 2020 la nostra vida va donar un gir radical que va suposar un punt d’inflexió.

Quasi 4 anys després, darrere d’una pandèmia, un embaràs, un nou bebé a casa, una reducció de jornada laboral del treball que tant m’agrada, una xicoteta depressió, problemes de diàstasis, diversos mesos de psicologia i una primera edició d’Ultramediterrània que em va fer sentir més sola que mai, han fet falta perquè em donara compte que les dones hem de voler-nos i respectar-nos més, hem de reclamar el nostre propi espai i no permetre que el nostre temps lliure i disponibilitat es donen sempre per asseguts o siguen gaudits a la nostra costa. Perquè perquè una persona puga fer més, l’altra ha de deixar de fer, i això és el que ha passat, passa i continuarà passant en moltes llars on hi ha xiquets xicotets. Les dones continuen assumint una major càrrega de responsabilitats assistencials i de cura i disposen de menys temps lliure que els homes, això és un fet. Evidentment no es poden obviar els factors fisiològics (embaràs i lactància) que poden suposar unes certes barreres durant els primers mesos, però sí que hem de treballar perquè tots en la llar (fills majors, parella, pares) entenguen que les dones no som les úniques responsables de la família, que tenim les nostres necessitats i volem temps per a nosaltres, el temps que ens mereixem. No volem estar en l’ombra, no volem més càrrega mental d’eixa que han portat la majoria de les nostres mares tota la seua vida pràcticament en silenci. No volem sacrificar-nos o renunciar a fer les coses que volem o sentir-nos culpables si les fem.

UTMAC

Així que això del córrer per a mi va començar un poc per obligació, com una forma de teràpia per a poder eixir de casa, per a poder tindre el meu espai, per sentir eixa pertinença a un grup tan nombrós. Si tots ho fan, una cosa bona tindrà’, vaig pensar, així que auriculars a tot volum i a suar tot l’estrés i ansietat. Així es com tot va començar no fa tant. 

Després d’una certa reflexió, ara puc afirmar que este esport, juntament amb l’exercici de força m’han ajudat a:

  • Reivindicar-me com a dona (La cursa de la Dona de Muro, la meua primera cursa).
  • Recuperar la meua autoestima i l’espai i temps que sempre m’havien pertangut però que havia deixat de reclamar i lluitar i donava per perduts.
  • Tindre la possibilitat de compartir esta activitat amb la meua parella i amb els meus fills en algun entrenament o participant en alguna carrera local (Sant Silvestre, 10K La Salle). Ja no soc l’eterna acompanyant, soc una persona amb objectius propis.
  • Lluitar per la igualtat i treballar activament en la creació un pla estratègic del Club UTMAC que tracte d’eliminar les barreres per a les dones en el trail running i tant de bo, en totes les esferes de la vida.

Em sent afortunada per haver pres este nou rumb en la meua vida i per tindre una parella que ha aconseguit posar-se en la meua pell i entendre la dificultat d’estos últims anys per a mi, per recolzar-me i ajudar-me a valorar-me com la persona que sóc.

I per molts anys més.

 

Artículo redactado por Rebeca Miralles

Equipo de comunicación del Club Ultra Trail Muntanyes de l’Alcoià i El Comtat.

www.ultratrailmac.com